Per Laura Vidal

La mort de Mauricio Wild dia 30 de març, ha commogut el món de l’educació lliure i respectuosa. Cinc anys després de la pèrdua de la seva companya de vida i d’aprenentatge, Rebeca Wild, ens acomiadem d’uns referents pedagògics insubstituïbles en Educació Viva.

L’Associació MES, Moviment Educatiu Sistèmic, el dilluns dia 6 d’abril, va organitzar una trobada virtual per retre homenatge a Mauricio Wild de la mà de Carles Parellada Enrich. Carles Parellada, referent en Pedagogia Sistèmica, va presentar càlidament la trobada amb anècdotes referents al seu primer contacte amb els Wild, i va donar pas a la mestra Begoña González cofundadora de l’Escola Viva El Roure a l’Alt Penedès al 2001, qui va tenir una estreta relació professional i d’amistat amb la parella Wild i ens va compartir interessants experiències i reflexions fruit dels seus diàlegs en comú. També poguérem veure i escoltar a Meritxell Bonàs cofundadora de l’Escola Institut El Martinet de Ripollet al 2004 qui ens explica els aprenentatges, intercanvis i profundes reflexions que li varen inspirar els Wild, a les formacions, trobades i a la lectura de la bibliografia. A continuació tinguérem l’oportunitat de veure el visionat d’una conferència dels Wild que es va realitzar en el marc de les Jornades d’educació, Amor i respecte, 2010 a la UAB.

Contextualitzem una mica a Mauricio i Rebeca Wild. Mauricio i Rebeca es varen conèixer de manera casual a Munich, les seves vides eren molt diferents però de seguida tingueren moltes coses que conversar, doncs tenien moltes inquietuds i curiositats per conèixer i compartir. Així ens ho explica al visionat Rebeca, de fet, Mauricio, de pares suïssos, va néixer a Equador l (1937), i Rebeca a Berlín, en plena guerra (1939).

Rebeca i Mauricio Wild fundaren el Centro Experimental Pestalozzi de Tumbaco, a Equador en el 1977, a partir de les idees de Pestalozzi, Maturana, Montessori, Varela i Piaget entre d’altres. El centre és reconegut carinyosament com El Pesta, tant pels mateixos Wild, com pels seus alumnes i familiars. Comença amb un jardí d’infants i un projecte de primària, arribaren a tenir alumnes fins a 18 anys. El Pesta va revolucionar els models escolars; a partir de la investigació-experimentació contínua d’adults infants i joves. L’escola va anar demostrant la seva validesa dins el món pedagògic, i la seva legitimitat en Educació. El Pesta es centrava en la lliure elecció dels continguts d’aprenentatge dels alumnes i la seva llibertat per accedir-hi i experimentar autònomament. La implicació dels pares a l’obra de l’escola i el treball horitzontal en equip també va ser un dels seus trets fonamentals, així com la formació d’adults. Aquesta llarga experiència va permetre observar les lleis dels processos vitals i necessitats per a la realització del potencial humà. Al 2005 tancaren el Pesta, amb 200 alumnes fins a 18 anys, amb una crisi econòmica molt important a Equador, amb uns pares ofegats per la inflació que treballaven molt per subsistir i delegaven l’educació dels seus fills. Tancaren l’escola després de llargues consideracions i Rebeca i Mauricio centraren les seves energies en la creació de la comunitat pedagògica de León Dormido. El Proyecto Integral de León Dormido (PILD) és una comunitat amb CEPAS, Centros para Actividades Autónomas, per al desenvolupament integral a totes les edats. Una comunitat basada en un sistema alternatiu d’economia, on la coresponsabilitat en l’educació ocupen un paper principal. Rebeca va morir al 2015, l’enterraren al cementeri prop de León Dormido, i ara descansa amb ella, Mauricio.

A continuació, les notes extretes del visionat de la trobada de Moviment Educatiu Sistèmic extret de les Jornades d’educació, Amor i respecte, 2010 a la UAB:

Les paraules de Mauricio de la conferència no em van deixar per res indiferent, em va captivar i emocionar, vaig prendre unes notes d’aquells punts que considero significatius de recordar, reflexionar, i seguir elaborant. Aclarir que la majoria de les notes, no son paraules textuals dels conferenciants sinó son notes a partir de les paraules de Mauricio i Rebeca que ressonen amb la meva experiència dins el món de l’educació lliure, notes expressades amb el sedàs de la meva humil comprensió i llenguatge (cosmovisió). Al principi de la xerrada, Mauricio generosament ens avisava dient que ens hem de protegir dels coneixements que venen dels altres, no els podem fer nostres sense haver-los viscut amb la nostra experiència, son només paraules memoritzades, no podem comprendre sense experimentar.

Mauricio es va centrar en l’impuls intern de l’infant en relacionar-se amb l’entorn, i com en aquesta experimentació constant es retro alimenta de manera autopoiètica. A cada etapa sensible del creixement aquesta relació amb l’entorn requereix de diferents necessitats per la seva sana maduració.

Un infant a la primera infància necessita desenvolupar el seu sistema motriu i sensorial per activar el seu potencial neurològic que anirà formant la seva intel·ligència. Les persones acompanyants deuen procurar els ambients adequats, sans i estimulants per a la interacció que necessiten amb el seu entorn segons la seva etapa de vida. Les actituds de sobreprotecció perjudiquen a la criatura i crea situacions tenses i de desconfiança. Mauricio, ens explica la revelació que tingueren amb els estudis d’Emmi Pikler sobre el moviment autònom i el desenvolupament integral dels infants i l’èxit de la incidència en la creació dels ambients preparats per als primers tres anys de vida.

Mauricio parlà de la necessitat d’un canvi de paradigma, i ens cità a Thomas Kuhn (físic, filòsof i historiador dels EEUU), qui, segons Mauricio, demostrà que la base dels canvis de paradigma depenen del nostre estat emocional. Quan eduquem amb la por i el proteccionisme condicionats per la idea de que hem de fer sempre les coses bé, no volem errar, ni sofrir, ni defraudar. El sistema educatiu en que hem crescut la majoria de nosaltres, castigava els nostres errors amb el rebuig.

L’estructura interna d’un individu és un organisme que es fa a sí mateix, ens retro alimentem segons els sentiments de dolor o plaer que experimentem. És a dir, la nostra estructura neurològica funciona a través del principi del plaer quan hi ha connexions, quan no hi ha connexions, quan no hi ha coherència experimentem el dolor. Tots nosaltres volem ser feliços, aquesta felicitat l’aconseguim amb les vivències coherents, davant la incoherència reaccionem amb mecanismes de defensa per el nostre organisme, com son els bloquejos.

Mauricio i Rebeca amb el seu fill Leonardo començaren una vertadera investigació pedagògica. Les primeres experiències com a pares, tot i la teoria apresa, no els hi era satisfactòria ni de bon tros. Aquesta recerca els portà a una reestructuració neurològica que generalitzen com a procés natural de maduració dels adults que ens brinden els infants com aportació.

Amb la vinguda d’una criatura necessitem crear ambients relaxats per a que l’infant pugui desenvolupar el seu autocontrol. Hem de donar-los-hi l’oportunitat per a que assumeixin la seva pròpia interacció sensorial i puguin autoregular-se. De fet, la seva experiència amb molts d’infants i ambients demostra que la interacció és molt més segura d’aquesta manera que no en situacions en que l’acció és dirigida pels adults. Necessitem ambient relaxats per desenvolupar el creixement maduratiu.

La memorització d’informació serveix per a la supervivència dins el sistema escolar convencional, però no serveix per al desenvolupament. Si el procés no és propi, no ens permet comprendre la vida, aquí la importància de la vivència. De què ens serveixen les idees sinó les comprenem? A nivell neurològic no es fan connexions i no sentim felicitat. Si nosaltres comprenem alguna cos, no necessitem recordar-la. La vida té sentit.

Quan un individu es sent deprimit, la única manera de sentir felicitat és tornar a fer connexions per interès propi. Per desgràcia amb idees pròpies no ens podem graduar, en el sistema educatiu convencional, ens veiem obligats a memoritzar les idees d’altres per superar l’educació obligatòria.

La missió de la criatura fins els 6/7 anys és tenir moltíssimes vivències motrius. La motricitat en aquesta etapa és la responsable de la percepció que l’infant tingui de la qualitat de vida. I necessitem que aquestes vivències motrius es retro alimentin amb un entorn de naturalesa per poder desenvolupar-nos com a humans que som.

Dels 7/8 a 13/14 anys, la missió és l’experimentació. Què succeeix si faig això? Els experiments han de sorgir de la seva curiositat i interès personal. 

En el procés natural d’aprenentatge autopoiètic, les experiències concretes son les que crearan connexions que portaran a l’individu a la comprensió abstracta. És només a través e la vivència. Segons Mauricio, de l’activitat sorgeix la nata, després ve la comprensió. Per falta de comprensió destruint el món, es lamentava Mauricio…

A partir dels 14/15 anys els adolescents estan immersos en el llenguatge, en un constant parlar, es demanen: Qui soc jo en aquest món? El parlar lliurement va vinculant el llenguatge al seu propi cor. Per aquest motiu necessitem de nou un ambient relaxat per aquest parlar constant, per poder “lenguajear “com diu Maturana, sense pressions ni finalitat, sense dirigir ni censurar, han de parlar des del seu propi procés.

A la conferència Mauricio menciona quatre estats embrionaris o etapes el desenvolupament, tot i que a la bibliografia de Rebeca Wild en descriuen fins a sis: Prenatal, Primera infància(0-3 anys), Preoperatiu (de 3 a 7/8), Operativa (7/8 a 13/14), Adolescència i transició a l’adultesa (13 a 24) i etapa de desenvolupament dels adults (24…).

Què és l’ésser humà autèntic? Ens fa reflexionar Mauricio, i ens parla de quatre sistemes neurològics entre ells el visional prefrontal, que ens permet ser humans auto reflexius, amb pensament interconnectat i capacitat d’empatia. Aquest sistema es fa realitat en el primer any de vida depenent de l’atenció rebuda per la seva mare o cuidador principal. Si en aquesta etapa sensible l’infant no desenvolupa aquesta capacitat és perquè empra els seus esforços per defensar-se en un món hostil. En canvi si el creixement és coherent és una explosió de creixement en futura intel·ligència emocional, i la percepció de la qualitat de la vida, que la vida val la pena viure-la.

Rebeca segueix el fil conductor a partir d’aquí tot i que en aquesta conferència parla molt menys temps: L’ésser humà pot seguir madurant durant tota la vida, a partir dels 24 anys aproximadament aprenent també a partir de la nostra pròpia motivació tot i que l’impuls propi és diferent… Amb la modèstia que els caracteritza als dos, Rebeca afirma que ella als 70 anys comença a “dar pies con bola” amb el seu aprenentatge.

L’educació per nosaltres, afirma Rebeca, és un procés individual. Tot i que els humans som éssers socials, el nostre procés de maduració és individual. Els “Pestas” des que son petits ésser socials aprengueren a defensar el seu espai personal, els seus interessos, posant límits a la seva individualitat de manera cordial i amable. Es saben protegir per cuidar-se a si mateixos, quan per exemple estan treballant amb algun assumpte i apareix un altre individu insistint en que vagi a jugar amb ell, l’infant amb interès amb allò que està fent sap dir, ara estic ocupat, en acabar vinc a jugar. I amb aquesta seguretat que adquireixen poden actuar de igual a igual amb persones de diferents edats sense problemes.

El coneixement és només un efecte secundari de la comprensió. En el Pesta els infants i joves tenien la llibertat de fer allò que realment necessitava cada individu, i aquest aprenentatge els hi ha aportat una fortalesa que quan han marxat a altres entorns diferents els ha ajudat a superar les dificultats que es presenten.

Un infant pot distreure’s de les seves necessitats autèntiques fàcilment, especialment amb la TV. I ens deixa anar aquesta pregunta retòrica: Què és una necessitat autèntica? Què és una distracció? Les distraccions ens impedeixen connectar amb nosaltres mateixos, per això els hi hem de tenir esment.

Després de 12 anys amb el Pesta comprovaren que la base per al creixement humà és la família. Sense la família l’infant perd els fonaments, i no hi ha institució educativa que pugui substituir-la, aquesta fou una de les raons fonamentals de la creació de la comunitat León Dormido.

Personalment, sento pels Wild una profunda admiració, com molts professionals del món de l’educació, i moltes persones que han tingut l’oportunitat de conèixer-los en persona. La notícia de la partida de Mauricio ha esta una gran pèrdua, igual que ho va ser Rebeca fa 5 anys. I aquesta trobada que hem tingut gràcies a MES, m’ha recordat quan m’emociona la meva feina, la nostra feina, de tantes persones que treballem per una educació més respectuosa, vivencial, adequada per als processos maduratius en cada etapa del desenvolupament de les criatures i quant necessitem seguir treballant per seguir creant i transformant el món per a que això sigui possible.

Després d’aquesta trobada desitjo rellegir els llibres de Rebeca de nou, doncs sé que em segueixen aportant impuls de vida tant al nucli familiar com a la meva feina.

Us deixo aquí les ressenyes bibliogràfiques per si voleu seguir investigant:

– Wild, R. Libertad y límites: Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. (título original: Freiheit und Grenzen – Liebe und Respekt.). Herder, Barcelona, 2006.
– Wild, R. La vida en una escuela no directiva: Diálogos entre jóvenes y adultos (título original: Genügend gute Eltern). Herder, Barcelona, 2009.
– Wild, R. Educar para ser: Vivencias de una escuela activa (título original: Erziehung zum
Sein). Herder, Barcelona, 2011.
– Wild, R. Aprender a vivir con niños (título original: Mit Kindern leben lernen). Herder, Barcelona, 2016.
– Wild, R. Etapas del desarrollo. Herder, Barcelona, 2016.

Gràcies Mauricio i gràcies Rebeca, per haver compartit tant i amb tant de respecte i amor. Llarga vida a Leonardo i a León Dormido!